Diplomàcia pública

La diplomàcia pública és l'activitat de l'àmbit de la diplomàcia adreçada a donar a conèixer els valors i preses de posició d'un estat a l'opinió pública, al món empresarial i la societat civil internacional, és a dir, als altres estats, creant-los una imatge nacional,[1][2] mitjançant l'ús dels mitjans de comunicació i la cultura mateixa.[3] Empreses, institucions culturals i científiques, grups socials i particulars s'han de tenir cada vegada més en compte en el context actual. La diplomàcia pública, permet donar a conèixer i projectar amb més eficàcia i abast la realitat cultural i social així com les posicions en relació amb les principals qüestions internacionals i les raons de les principals iniciatives de política exterior.[2] Aquesta manera de fer diplomàcia va ser el model cap al qual evolucionà la diplomàcia contemporània, la diplomàcia practicada des de la Primera guerra mundial.[4]

El procés de globalització del segle XXI ha provocat diversos canvis en els àmbits financer, social, polític i cultural que han portat la política exterior a comptar, a més de la diplomàcia tradicional o política, amb instruments que permetin estar en permanent contacte amb un creixent nombre d'actors en l'escena internacional.[5]

Origen

El terme va sorgir a mitjans de la dècada del 1960 als Estats Units, si bé la seva extensió mundial es produeix a finals del segle xx, al final de la Guerra Freda.

És una època en què el mètode i les eines de comunicació estan àmpliament esteses, l'opinió pública ha esdevingut clau i la imatge, la percepció i el prestigi han guanyat importància. En el procés de globalització, han aparegut actors no estatals i han tingut un paper actiu en les relacions globals. Les relacions interestatals s'han desplaçat a nivell internacional des de l'estat nacional, mentre l'opinió pública entra a formar part influent del nou ordre internacional.[5] Durant aquest procés, la informació precisa i realista i, per tant, la persuasió de les opinions públiques s'han convertit en importants.[6] La voluntat en qüestions de política exterior no és només la voluntat dels representants del govern, sinó també diversos elements polítics i culturals. En el nou sistema internacional, ara, les ONG, els líders d'opinió i els intel·lectuals participen tant en l'elaboració de polítiques com en la seva implementació.[5]

Referències

  1. ↑ Oviamionayi Iyamu, 2004, p. 215-216.
  2. ↑ 2,0 2,1 «Diplomacia pública» (en castellà). Ministerio de Asuntos Exteriores y de Cooperación. Arxivat de l'original el 2019-02-28. [Consulta: 14 març 2019].
  3. ↑ Nieto i Peña, 2008, p. 150.
  4. ↑ Oviamionayi Iyamu, 2004, p. 219.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Signitzer, Benno H.; Coombs, Timothy «Public relations and public diplomacy: Conceptual covergences» (en anglès). Public Relations Review, 18, 2, 1992-6, pàg. 137–147. DOI: 10.1016/0363-8111(92)90005-J.
  6. ↑ Özkan, Abdullah «Strategic Practices of Public Diplomacy Policies in Educational Field and Turkey's Potential for Cultural Diplomacy» (en anglès). Procedia - Social and Behavioral Sciences, 176, 2015-2, pàg. 35–43. DOI: 10.1016/j.sbspro.2015.01.441.

Bibliografia

  • Oviamionayi Iyamu, Victor «Diplomacia pública en la bibliografía actual». Ámbitos, 12, 1-2, 2004, pàg. 215-236.
  • Nieto, Alfonso; Peña, María «La diplomacia pública: los medios informativos como instrumento de política exterior». Estudios Políticos, 9, 2008, pàg. 149-163.