Oest

Punts cardinals
Nord
Nord-est
Est
Sud-est
Sud
Sud-oest
Oest
Nord-oest
Una rosa de la brúixola amb l'oest ressaltat en negre
L'hemisferi oest

L'oest és un dels quatre punts cardinals, també rep el nom d'occident o ponent, ja que és a l'oest on es pon el Sol.[1] Concretament, és el punt de l’horitzó on es pon el Sol en els equinoccis.[2] És la direcció oposada a l'est. El meridià de Greenwich divideix la terra en dos hemisferis, l'hemisferi oest o hemisferi occidental i l'hemisferi est o hemisferi oriental.[3]

Etimologia

La paraula "oest" és una paraula germànica que passa a algunes llengües romàniques (ouest en francès, oest en català, ovest en italià, oeste en castellà i portuguès). Com en altres idiomes, la formació de paraules prové del fet que oest és la direcció del sol que es pon al vespre.[4] El nom oest també s'ha apuntat que procedeix de l'anglès antic west,[5] que al seu torn deriva de la paraula de l'alemany antic westar. Possiblement aquesta paraula estigui relacionada amb la paraula llatina vesper o amb la paraula grega hesperos que significa vespre.[6]

Mitologia

A la mitologia nòrdica hi ha un nan situat a occident que sostenia la volta del cel, anomenat Vestri.

A la mitologia grega, Jàpet era el tità d'Occident, i el seu fill Atles residia a l'extrem occidental de la terra coneguda.[7] Zèfir era, en canvi, la personificació del Vent de l'Oest.

Navegació

Per anar cap a l'oest mitjançant una brúixola de la navegació (on el nord magnètic és la mateixa direcció que el nord veritable) cal establir un rumb o un azimut de 270 °.[8]

L'oest és la direcció oposada a la rotació de la Terra sobre el seu eix i, per tant, és la direcció general cap a la qual el Sol sembla progressar constantment i, al final, posar-se. Això no és cert al planeta Venus, que gira en sentit contrari a la Terra (rotació retrògrada). Per a un observador a la superfície de Venus, el Sol sortiria a l'oest i es posaria a l'est [9] encara que els núvols opacs de Venus impedeixen observar el Sol des de la superfície del planeta.[10]

En un mapa que té el nord a la part superior, l'oest és a l'esquerra. Moure’s contínuament cap a l’oest és seguir un paral·lel.

Clima

A causa de la direcció de rotació de la Terra, el vent dominant a molts llocs de les latituds mitjanes (és a dir, entre 35 i 65 graus de latitud) és de l'oest.[11][12]

Cultura

La frase "Occident" sovint fa referència al món occidental, que inclou la Unió Europea (també l'Associació Europea de Lliure Comerç), Amèrica, Israel, Austràlia, Nova Zelanda i (en part) Sud-àfrica.[13]

El concepte de part occidental de la terra té les seves arrels a l'Imperi Romà d’Occident i al cristianisme occidental. Durant la Guerra Freda, sovint s'utilitzava "Occident" per referir-se a l'OTAN en oposició al Pacte de Varsòvia i Moviment de Països No-alineats. L'expressió sobreviu, amb un significat cada vegada més ambigu.

Europa

Alemanya durant la Guerra Freda va quedar dividida en dues parts, d'aquesta forma va sorgir una forma de nomenar els habitants de la part de l'oest com Wessi, originari de West (Alemanya Occidental o República Federal Alemanya), en contraposició a l’Ossi, derivat d’Ost, que era un habitant de l'Est (Alemanya Oriental o República Democràtica Alemanya).

Estats Units

Als Estats Units l'oest, o també el llunyà oest, es refereix a la part més occidental del país. I també se'l coneix com l'hemisferi occidental. En aquesta zona s'ambienten les pel·lícules de l'Oest, un gènere cinematogràfic.

Significats simbòlics

Al budisme xinès, occident representa el moviment cap a Buda (vegeu Viatge a l'Oest). Els antics asteques creien que Occident era el regne de la gran deessa de l'aigua, la boira i el blat de moro. A l'Antic Egipte, Occident es considerava el portal de l'inframon i és la direcció cardinal considerada en relació amb la mort, encara que no sempre amb una connotació negativa. Els antics egipcis també creien que la deessa Amaunet era una personificació d'Occident.[14] Els celtes creien que més enllà del mar occidental, fora de les vores de tots els mapes, hi havia l'altre món, o el més enllà.

En el judaisme, l'oest es troba cap a la Shekinah (presència) de Déu, ja que en la història jueva el Tabernacle i el Temple de Jerusalem posterior es van orientar cap a l'est, amb la presència de Déu al Sancta sanctorum fins a les escales cap a l'oest. Segons la Bíblia, els israelites van travessar el riu Jordà cap a l’oest cap a la Terra promesa. A l'Islam la gent resa cap a l'oest, ja que respecte a la Meca, la Meca es dirigeix cap a l'oest.

En la literatura estatunidenca (per exemple, a El Gran Gatsby) moure's cap a l'Oest ha de vegades simbolitzat l'obtenció de llibertat, potser com a associació amb la colonització del salvatge Oest (vegeu també Destí Manifest).

Ficció fantàstica

Tolkien el va utilitzar de manera simbòlica, amb el moribund Thorin que va anomenar fill de l'occident a Bilbo Saquet a El Hobbit. Això és molt més definit a El Senyor dels Anells, on l’orient va servir Sàuron i els seus enemics s’associen a Occident.

A la sèrie Imperi de l'Orient de Saberhagen, els poders rivals són Occident i Orient, inclosos els éssers humans i els éssers sobrenaturals. Tots els dimonis formen part d'Orient.

Això no és universal. En els treballs anteriors de Tolkien, el nord havia estat la direcció del mal. CS Lewis a La travessia del Navegant de l'Alba té l'est com a direcció sagrada, que condueix al país d'Aslan.

Referències

  1. ↑ «Cercaterm | TERMCAT». Arxivat de l'original el 2021-05-15. [Consulta: 6 abril 2021].
  2. ↑ «Oest». Gran Enciclopèdia Catalana. Arxivat de l'original el 11 d’agost 2022. [Consulta: 11 agost 2022].
  3. ↑ Doddoli, Consuelo. Punto Y Rayo / Point and Stripe: Los Puntos Cardinales Y Los Mapas / The Cardinal Point and the Maps (en castellà). Ediciones Castillo, 2006-03. ISBN 978-968-5920-68-1.  Arxivat 2024-05-22 a Wayback Machine.
  4. ↑ «west | Origin and meaning of west by Online Etymology Dictionary» (en anglès). www.etymonline.com. Arxivat de l'original el 2022-04-25. [Consulta: 3 març 2018].
  5. ↑ «Definición de oeste — Definicion.de» (en castellà). Arxivat de l'original el 2021-07-30. [Consulta: 30 juliol 2021].
  6. ↑ «OESTE» (en castellà). Arxivat de l'original el 2021-03-07. [Consulta: 6 abril 2021].
  7. ↑ «Hesiod, Theogony, line 507» (en anglès). www.perseus.tufts.edu. Arxivat de l'original el 2022-10-07. [Consulta: 22 setembre 2022].
  8. ↑ Eduardo, Iztueta. Orientación y navegación terrestre (en castellà). Tecnibook Ediciones. ISBN 978-950-553-191-2.  Arxivat 2024-05-22 a Wayback Machine.
  9. ↑ «Space Topics: Compare the Planets». The Planetary Society. Arxivat de l'original el 18 febrer 2006. [Consulta: 12 gener 2016].
  10. ↑ Serge Brunier. Solar System Voyage. Cambridge University Press, 2002, p. 40. ISBN 978-0-521-80724-1.  Arxivat 2024-05-22 a Wayback Machine.
  11. ↑ Glossary of Meteorology. «Westerlies». American Meteorological Society. Arxivat de l'original el 2010-06-22. [Consulta: 15 abril 2009].
  12. ↑ Sue Ferguson. «Climatology of the Interior Columbia River Basin». Interior Columbia Basin Ecosystem Management Project, 07-09-2001. Arxivat de l'original el 2009-05-15. [Consulta: 12 setembre 2009].
  13. ↑ Nemo, Philippe. ¿Qué es Occidente? (en castellà). Gota a Gota, 2006. ISBN 978-84-934658-6-5.  Arxivat 2024-05-22 a Wayback Machine.
  14. ↑ Campbell, Joseph. The Mythic Image. Princeton University Press, 1981.

Bibliografia addicional

  • Rigge, W. F «Partial eclipse of the moon, 1918, June 24». Popular Astronomy, 26, pàg. 373. Bibcode: 1918PA.....26..373R.
  • «Solar Observing: Parallactic Angle». Arxivat de l'original el 7 de febrer de 2009. [Consulta: 15 novembre 2013].
  • «Chinese Cosmogony». Arxivat de l'original el 18 de desembre de 2010. [Consulta: 17 febrer 2007].
  • Anderson, Kasper Wrem; Helmke, Christophe. The Personifications of Celestial Water: The Many Guises of the Storm God in the Pantheon and Cosmology of Teotihuacan. 5, 2013. 
  • McCluskey, Stephen C. Springer Science+Business Media. Handbook of Archaeoastronomy and Ethnoastronomy, 2014. DOI 10.1007/978-1-4614-6141-8_48. ISBN 978-1-4614-6140-1. 
  • Curtis, Edward S. The Plimpton Press. The Hopi. 12, 1922, p. 246 [Consulta: 23 agost 2014]. [Enllaç no actiu]
  • H. Rodrigues. «The Dikpalas». www.mahavidya.ca, 22-04-2016. Arxivat de l'original el 12 d'agost de 2018. [Consulta: 12 agost 2018].
  • Stephen, Alexander MacGregor. Columbia University Press. Hopi Journal of Alexander M. Stephen. 23, 1936. OCLC 716671864. 
  • Malotki, Ekkehart. Gunter Narr Verlag. Hopi-Raum: Eine sprachwissenschaftliche Analyse der Raumvorstellungen in der Hopi-Sprache (en alemany). 81, 1979, p. 165. ISBN 3-87808-081-6. 
  • Moritz, H «Geodetic Reference System 1980». Bulletin Géodésique. Springer-Verlag [[[Berlin]]], 54, September 1980, pàg. 395–405. Bibcode: 1980BGeod..54..395M. DOI: 10.1007/BF02521480. (IUGG/WGS-84 data)
  • Taff, Laurence G. Wiley. Computational Spherical Astronomy, 1981. ISBN 0-471-06257-X. OCLC 6532537.  (IAU data)
  • Sykes, M.; Comstock, C.E.. Rand McNally. Solid Geometry, 1922, p. 81 ff. 
  • Luzum, Brian; Capitaine, Nicole; Fienga, Agnès; Pitjeva, Elena; Soffel, Michael; Wallace, Patrick «The IAU 2009 system of astronomical constants: the report of the IAU working group on numerical standards for Fundamental Astronomy». Celest Mech Dyn Astr, 110, 2011, pàg. 293–304. Arxivat de l'original el 2023-08-01. Bibcode: 2011CeMDA.110..293L. DOI: 10.1007/s10569-011-9352-4 [Consulta: 17 maig 2024].
  • Burn, Chris. The Aurora Research Institute. The Polar Night [Consulta: 28 setembre 2015].  Arxivat 2023-08-06 a Wayback Machine.
  • Berger, A. L. «Obliquity and Precession for the Last 5000000 Years». Astronomy and Astrophysics, 51, 1976, pàg. 127–135. Bibcode: 1976A&A....51..127B.
  • Burn, Chris. The Aurora Research Institute. The Polar Night [Consulta: 28 setembre 2015].  Arxivat 2023-08-06 a Wayback Machine.
  • Nuttall, Mark. Routledge. Encyclopedia of the Arctic Volumes 1, 2 and 3, 2004, p. 115. ISBN 978-1579584368.  Arxivat 2023-01-15 a Wayback Machine.
  • Marsh, William M.; Kaufman, Martin M. Cambridge University Press. Physical Geography: Great Systems and Global Environments, 2012, p. 24. ISBN 978-0-521-76428-5.  Arxivat 2023-01-15 a Wayback Machine.
  • Cambridge University Press. NIST Handbook of Mathematical Functions, 2010.  Arxivat 2018-12-13 a Wayback Machine.
  • Snyder, John P. University of Chicago Press. Flattening the Earth: Two Thousand Years of Map Projections, 1993. ISBN 0-226-76747-7. 
  • Snyder, John P. United States Government Printing Office, Washington, D.C.. Map Projections – A Working Manual. U.S. Geological Survey Professional Paper 1395, 1987. 
  • Rapp, Richard H. Ohio State University Department of Geodetic Science and Surveying. Geometric Geodesy, Part I, 1991. 

Vegeu també

Viccionari