Vegetació dels Països Catalans

Roureda a la Font del Racó (Barcelona)

La vegetació dels Països Catalans comprèn la cobertura vegetal, tant l'espontània com la conreada, d'aquest territori que ocupa una superfície d'uns 70.000 km². Hi domina el clima mediterrani amb més o menys continentalització i localment els climes de muntanya. Actualment la vegetació basada en la flora mediterrània constitueix l'element autòcton principal en una gran part del territori. Respecte a la vegetació conreada, hi ha un cert equilibri entre les espècies herbàcies i les llenyoses.

Fisiografia

Als Països Catalans es troben aquests territoris, relacionats segons la seva vegetació:

Eivissa, Pineda a la Cala Sant Vicenç
  • Pirineus: La major part en la cara sud, essent excepcions, situats en la cara nord, la Vall d'Aran, la Solana d'Andorra i una part del Capcir.
  • Prepirineus septentrionals, segment oriental (el límit és la Serra de les Corberes)
  • Zona axial (les altituds màximes dels Pirineus)
  • Prepirineus meridionals: Amb valls i serralades calcàries, de vegades càrstiques.
  • Territori del Rosselló: Entre les Corberes i les Gavarres (no correspon estrictament amb el territori administratiu del Rosselló).
  • Territori del Sistema Transversal: aproximadament centrada en la Garrotxa.
  • Territori de les serres costaneres catalanes: amb una subdivisió en: segment septentrional (fins al Montseny), segment central (del Montseny al Priorat) i segment meridional (de l'Ebre a la Plana Alta i l'Alcalatén).
  • Territori auso-segàrric: aproximadament en l'altiplà central
  • Territori sicòric: de la Segarra al Segrià, aproximadament
  • Territori Serrànic: part centrooccidental del País Valencià.
  • Territori mediovalentí: del riu Millars al Xúquer.
  • Territori diànic: de La Font de la Figuera a Elda, aproximadament
  • Territori lucèntic: d'Alacant i Elda cap al sud.
  • Les Illes Balears: Territori pitiúsic (Eivissa i Formentera), territori mallorquí i territori menorquí.

Sòls

Els sòls determinen en moltes espècies vegetals la possibilitat de viure-hi. La textura, l'estructura o el grau d'humitat són factors limitants o al contrari imprescindibles. Els terrenys amb guix acostumen a presentar una flora específica. En particular la reacció química d'acidesa o alcalinitat es comporta com una barrera impossible de franquejar per les plantes, ja que tal acidesa o alcalinitat és una característica pràcticament permanent del sòls. Les plantes es classifiquen en acidòfiles (també anomenades calcífugues)que no suporten l'excés de calci i calcícoles. També n'hi ha d'indiferents edàfiques.

Els substracts silicis, que resulten més o menys àcids, predominen a la Zona Axial dels Pirineus i entre el Gironès i el Baix Empordà d'una banda i el Baix Llobregat de l'altra. Clapes més petites amb terrenys de reacció àcida apareixen escampades, per exemple el massís de Penyagolosa al País Valencià i a la part septentrional de Menorca.

En la immensa majoria del territori hi predominen els sòls amb abundant carbonat de calç i per tant de reacció més o menys alcalina.

Els materials argilosos i margosos són els que predominen a la major part dels Països Catalans.

Zones de vegetació

A la natura hi pot haver un ensolapament dels tipus de vegetació, per exemple una alzina (a l'esquerra) i un roure martinenc que creixen junts a Castelltallat

S'entén com a clímax o comunitat climàcica la vegetació que correspon a un lloc que no ha patit una pertorbació, que és una altra manera de referir-se a la vegetació natural estable o a la vegetació potencial que es podria desenvolupar sobre un determinat terreny. En canvi la vegetació actual està composta d'aquesta vegetació climàcica, les seves fases de degradació i la vegetació conreada.

La totalitat dels Països Catalans presenten una vegetació que es troba íntegrament dins el regne fitogeogràfic holàrtic i dins la seva part paleàrtica.

  • Regió boreo-alpina: Als Països Catalans es presenta només a l'alta muntanya en general a partir dels 1.600 metres d'altitud. S'hi distingeixen els estatges següents:
  • Regió euro-siberiana:es fa a la muntanya mitjana plujosa comprèn una zona contínua que va de l'Escandinàvia meridional a les muntanyes plujoses dels Països Catalans i dins d'aquests es divideix en dues bandes:
  • Regió mediterrània:És la que ocupa les tres quartes parts del territori, especialment al País Valencià i a les Illes Balears, aquí l'estiu és sempre sec. La regió mediterrània és molt diferent en paisatge i flora a les altres regions detallades. La flora és rica i variada però sovint la vegetació és esclarissada o està degradada. Presenta tres subdivisions:
    • Oromediterrània: Inclou la muntanya mediterrània alta i mitjana de la península Ibèrica i el Magrib; arriba just al País Valencià. Segons altituds i zones edàfiques s'hi desenvolupen matolls de savina de muntanya amb pins, savina turífera o matolls espinosos en els cims (xeroacàntics).
    • Mediterrània septentrional: Correspon als alzinars. Va del nord de Catalunya al Llobregat, ja que més al sud el litoral té més caràcters meridionals. Presenta segons les zones els dominis de:
    • Mediterrània meridional: Són les terres més poc plujoses dels Països Catalans; pràcticament no hi ha alzines i els substitueixen, en els llocs càlids, un bosc baix de l'associació Oleo-Ceratonion. Hi abunden els erms i els paisatges estèpics o subdesèrtics. L'àrea que ocupa va principalment pel sud del País Valencià, parts de les Balears i atenuadament a Catalunya al sud del Llobregat. Presenta els dominis següents:

Referències

  • Flora dels Països Catalans, Volum I. Oriol de Bolòs i Josep Vigo Editorial Barcino. Barcelona 1984.

Vegeu també

Enllaços externs

  • Base de dades de biodiversitat